L’abisme de la incomprensió que abasta la metafísica més reaccionària
presenta el debat de la següent forma. Davant un fet concret, posem avui la violència per exemple, existeixen tres
visions altament notables.
Com si de filosofia es tractés, ens trobem amb la primera forma, l’idealisme
que ens assenyala: “la violència és detestable” i es queda tan ample. Aquesta
és una concepció molt estesa. Arrelada a un poder diví (no necessàriament Déu,
però sí fora de l’abast humà). Davant un fet concret, aquesta visió no estudia
més enllà d’allò empíric. Suposem, i per la millor comprensió posarem un cas
actual, que un policia ha colpejat a un/a manifestant amb la porra. Aquesta
concepció de les formes no s’ho pensa dos cops i afirma: “la violència és
menyspreable”, i així, es desmarquen i denuncien l’actuació policial. Invertir
els papers resulta indiferent i no varia la conclusió en absolut.
Conceben a l’humà perfecte de la teoria. Aquell humà que no canvia segons
la realitat material. No poden explicar l’existència de rics i pobres, perquè
per ells, tot ésser humà és bondadós, solidari, altruista... però més enllà de
la seva perfecta teoria, realitzable avui únicament en el desig, existeixen
rics i pobres, uns preocupats per aprimar i seguir un cànon de bellesa, altres
preocupats per saber si avui es portaran alguna cosa a la boca. Clar està, que
la creença de tal perfecció no és més
que individualisme pur, donat que,
com tot és perfecte, només et preocupes per tu mateix. Que un policia ha
colpejat amb la porra a un/a manifestant? La resposta és predicible: “La
violència només genera més violència”, “La violència no és la solució”, etc.
Sigui quina sigui l’excusa, els autors o el fet, la resposta és la mateixa;
condemnar o rebutjar, arrelar el fet a un mal diví i, com rebutges la violència i tu ets humà, l’única sortida
que et queda és donar exemple de la teva concepció, somriure i romandre
impassible. És el famós llegat de M. Gandhi i el seu llegat teòric de la “no
violència”.
El segons tipus cada vegada és més comú. En filosofia
representaria als agnòstics, més coneguts com els “peròs”. Davant un fet, superen
allò empíric aparentment però no arriben al quid de la qüestió. Posant
l’exemple anterior del manifestant agredit pel policia respondrien: “Ens oposem
a la violència policial... però...”.
I si s’inverteix el cas, és a dir, que el manifestant colpeja al policia
respondrien: “Ens oposem a la violència d’extrema... però...”.
Al principi, aquest posicionament pot resultar dubtós i inclús acceptable,
però no tarda en entreveure per sí mateix la seva covardia i individualisme. La diferència amb els del primer tipus
són mínimes, tan sols en les formes. Aquest segons tipus sol ser cada dia més
abundant pel descrèdit de la religió, però al cap i a la fi, ambdós acompleixen
la mateixa funció: fugir de la profunditat de l’anàlisi.
Quan diuen “Ens oposem a la violència policial... però...” podria semblar
que es tracta d’un marcatge, però més tard, el seu clàssic “però” ens desvela
que realment no es posiciona ni contra la violència policial com semblava al
començament ni a favor com després afegirà. Per què ocorre això? Perquè tot i
que aparentment aquesta forma sembli posicionar-se, sembli intentar marcar-se
una opinió sobre la violència en un fet concret – el cop d’un policia a un/a
manifestant – en realitat estan fent tot el contrari. Perquè al final acaba
repartint culpes, ignora el seu origen – el de la violència – i per tant
retorna a l’empirisme del primer tipus:
La culpa és de la violència, i el que ho practica manca de fe, d’afecte, o
qualsevol sentiment que vulguin afegir. Per tant, tot i que variïn les formes,
ambdós tipus arriben a una mateixa conclusió: “la violència és negativa vingui
d’on vingui”. Però deixen a l’aire dues qüestions fonamentals per entendre la
violència, que són: d’on ve? i, per què?
Només un tercer tipus de
concepció sobre la violència pot resoldre ambdues qüestions. En filosofia es
tractaria dels materialistes, pels
que l’origen de la violència no s’assenta en el comportament natural de l’home
com a ésser sinó sobre una base material concreta. Els i les materialistes
saben que l’origen de la violència suposa la resolució d’un problema per una
via concreta.
Així doncs, davant el cas que hem exposat anteriorment, el/la manifestant
agredit/da per un/a policia, es pot indagar en la seva profunditat. D’on ve? La violència exercida sols pot
venir de la defensa a ultrança d’uns interessos. Per què? en aquest cas, la violència exercida per la policia respon
a salvaguardar els interessos de la casta política, de l’Estat i de
l’oligarquia. Si intercanviem el rumb de la violència, l’exercida per un/a
manifestant contra un/a policia, serà el motiu que es demanda en la
manifestació i la seva agudització la que expliquin l’origen de la violència. D’on ve? Si la manifestació es realitza
baix la consigna “una vivenda digna” l’origen de la violència, sols pot
explicar com ja he dit abans, la defensa d’uns interessos. En aquest cas, la
carència d’una vivenda. Per què?
Perquè resulta un dret fonamental i bàsic de l’ésser humà i davant la burla
constant, la prolongació del conflicte mitjançant la xerrameca dels i les
polítics/es, i la carència de vivendes per la seva desorbitada especulació,
genera la ràbia col·lectiva en forma de demanda seriosa i urgent.
Per això els i les materialistes no s’alarmen en observar el
desenvolupament de la violència o la seva aparició. Perquè saben que si la
història està plena de desigualtats, entre nobles i serfs, obrers/es i
propietaris/es, rics/es i pobres, la violència no ha pogut ser més que una
acompanyant de l’accentuació dels conflictes socials, polítics i econòmics; i
des de la caiguda de l’Imperi Romà passant per la guerra civil i passant per
l’assassinat d’Iñigo Cabacas, així ho confirma la història.
I davant un dels casos més tabús per als i les partidaris/es de la no
violència, com pot ser davant un violador i la seva víctima, els i les
materialistes comprenen l’origen de la violència d’una víctima com a legítima.
Mentre que els i les partidaris/es de la no violència opten per desmarcar la
violència, seran capaços de justificar amb que “anava provocant”, “coses de la
vida” o “una cadena d’infortunis” en tals fets, i rebutjaran amb la mateixa
contundència la violència del violador que la violència que busca salvaguardar
la seva pròpia vida d’un atac.
Un/a materialista davant un brot de violència no s’alarma per quina
magnitud assoleixi un determinat conflicte sinó que es pregunta: Quina
desigualtat aguditzada i després d’esgotar-se altres vies no ha pogut
resoldre’s més que en una dura lluita on l’única sortida és “o tot o res”? Per
això, nosaltres, els i les comunistes, no neguem l’ús de la violència. Sabem
que aquesta pot ser l’única salvació en determinades circumstàncies. Ho va ser
en la II Guerra Mundial davant l’avanç de l’imperialisme alemany o ho va ser a
Indoxina per a defensar-se de l’atac colonial. Els i les comunistes creiem en
l’organització, en la propaganda, en l’agitació, en el debat, en l’autocrítica,
en la crítica... i en última instància, per mantenir els nostres principis
estratègics, com ara la integritat i l’emancipació de la nostra classe, no
dubtem en fer de la violència la nostra arma com en altres circumstàncies ho ha
sigut un butlletí, una octaveta, un megàfon en una fàbrica o un debat obert en
una assemblea. Mao Tse Tung va
resumir aquest posicionament en una frase magistralment: “En allò que concerneix al nostre
desig, no voldríem combatre ni un sol dia. Però si les circumstàncies ens
obliguen a lluitar, podem fer-ho fins a la fi”.
A mode de conclusió, nosaltres com a comunistes marquem uns fins
estratègics i cap a aquests fins, entaulem una sèrie de tàctiques que afrontem
per superar les adversitats del camí. En la defensa dels interessos de la
nostra classe, la classe treballadora, davant un atac verbal, respondrem a mode
de defensa amb el debat. Davant un atac escrit, ens defensarem amb un
comunicat. Davant una pluja de plom, ens defensarem amb plom. Per tant, no es
tracta de veure la paraula, el bolígraf, el micròfon o la violència com a
dolents o bons. Són distintes eines de lluita que s’utilitzen en un marc
històric, polític, social i econòmic determinat. Podrem saber la justesa de
l’encert en l’elecció de les nostres ferramentes segons els resultats. Però
negar-se per endavant a utilitzar una eina concreta en defensa d’un fi no només
demostra la carència de convicció per una idea, la covard limitació d’una
lluita, sinó que a més demostra la incomprensió històrica de totes les lluites
revolucionàries.
La justesa de les eines no hauria de mesurar-se en quant a la capacitat d’una persona o col·lectiu
per fer ús d’elles, sinó en l’eficàcia de les mateixes en torn a un fi en un
marc determinat. Així doncs, l’ús del parlament,
de l’electoralisme, també és una eina. Com a tal, té en el seu historial,
batalles guanyades i batalles perdudes. Però, resulta inútil – si el nostre fi
suposa l’emancipació de la nostra classe – com a eina en un parlament la
legalitat del qual ve donada per la claudicació i cessió de principis acords
amb el marc constitucional hereu d’una dictadura feixista. No per això, en
altres condicions sociopolítiques, en altra conjuntura, seria rebutjat el seu
ús donat que la seva efectivitat en torn al fi seria canviant.
Dir que l’ús de la violència – o
qualsevol altra eina – és erroni com a mètode és posar al descobert les
voluntats d’un/a mateix en quant al sacrifici que determinat fi requereix. Si
un/a nega l’ús de la paraula, serà perquè no vol parlar. No tindrà formació
sobre el debat o simplement no creu en ell. Si un/a nega l’ús d’una arma, serà
perquè no s’atreveix a fer ús d’ella o en el seu defecte perquè ell/ella lluita
“fins aquí” i “per aquí no passo”. Dir que l’ús de la violència és erroni per una derrota
concreta amb el seu propi ús no és encertar en la decisió de rebutjar a la
mateixa, doncs segueix sent covardia, això sí, més dissimulada. I per a
demostrar que segueix sent covardia bastarà amb una sèrie de preguntes: Per què
serà el rebuig a la violència davant una experiència concreta i no de les demés
eines? Potser no hem fallat amb l’ús d’altres eines? Llavors, si les
experiències de fracàs són baix l’ús de distintes tàctiques i eines, per què
seguir obstinats en la immobilitat i en el rebuig únicament de la violència? No
és potser covardia que es pretén dissimular baix un mantell de fictícia comprensió impol·luta de la història i el seu
desenvolupament?
L. Gómez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada