Ads 468x60px

diumenge, 18 de maig del 2014

El tabú de la violència: tres cares d'una mateixa realitat

L’abisme de la incomprensió que abasta la metafísica més reaccionària presenta el debat de la següent forma. Davant un fet concret, posem avui la violència per exemple, existeixen tres visions altament notables.

Com si de filosofia es tractés, ens trobem amb la primera forma, l’idealisme que ens assenyala: “la violència és detestable” i es queda tan ample. Aquesta és una concepció molt estesa. Arrelada a un poder diví (no necessàriament Déu, però sí fora de l’abast humà). Davant un fet concret, aquesta visió no estudia més enllà d’allò empíric. Suposem, i per la millor comprensió posarem un cas actual, que un policia ha colpejat a un/a manifestant amb la porra. Aquesta concepció de les formes no s’ho pensa dos cops i afirma: “la violència és menyspreable”, i així, es desmarquen i denuncien l’actuació policial. Invertir els papers resulta indiferent i no varia la conclusió en absolut.

Conceben a l’humà perfecte de la teoria. Aquell humà que no canvia segons la realitat material. No poden explicar l’existència de rics i pobres, perquè per ells, tot ésser humà és bondadós, solidari, altruista... però més enllà de la seva perfecta teoria, realitzable avui únicament en el desig, existeixen rics i pobres, uns preocupats per aprimar i seguir un cànon de bellesa, altres preocupats per saber si avui es portaran alguna cosa a la boca. Clar està, que la creença  de tal perfecció no és més que individualisme pur, donat que, com tot és perfecte, només et preocupes per tu mateix. Que un policia ha colpejat amb la porra a un/a manifestant? La resposta és predicible: “La violència només genera més violència”, “La violència no és la solució”, etc. Sigui quina sigui l’excusa, els autors o el fet, la resposta és la mateixa; condemnar o rebutjar, arrelar el fet a un mal diví i, com rebutges la violència i tu ets humà, l’única sortida que et queda és donar exemple de la teva concepció, somriure i romandre impassible. És el famós llegat de M. Gandhi i el seu llegat teòric de la “no violència”.

El segons tipus cada vegada és més comú. En filosofia representaria als agnòstics, més coneguts com els “peròs”. Davant un fet, superen allò empíric aparentment però no arriben al quid de la qüestió. Posant l’exemple anterior del manifestant agredit pel policia respondrien: “Ens oposem a la violència policial... però...”. I si s’inverteix el cas, és a dir, que el manifestant colpeja al policia respondrien: “Ens oposem a la violència d’extrema... però...”.

Al principi, aquest posicionament pot resultar dubtós i inclús acceptable, però no tarda en entreveure per sí mateix la seva covardia i individualisme. La diferència amb els del primer tipus són mínimes, tan sols en les formes. Aquest segons tipus sol ser cada dia més abundant pel descrèdit de la religió, però al cap i a la fi, ambdós acompleixen la mateixa funció: fugir de la profunditat de l’anàlisi.

Quan diuen “Ens oposem a la violència policial... però...” podria semblar que es tracta d’un marcatge, però més tard, el seu clàssic “però” ens desvela que realment no es posiciona ni contra la violència policial com semblava al començament ni a favor com després afegirà. Per què ocorre això? Perquè tot i que aparentment aquesta forma sembli posicionar-se, sembli intentar marcar-se una opinió sobre la violència en un fet concret – el cop d’un policia a un/a manifestant – en realitat estan fent tot el contrari. Perquè al final acaba repartint culpes, ignora el seu origen – el de la violència – i per tant retorna a l’empirisme del primer tipus: La culpa és de la violència, i el que ho practica manca de fe, d’afecte, o qualsevol sentiment que vulguin afegir. Per tant, tot i que variïn les formes, ambdós tipus arriben a una mateixa conclusió: “la violència és negativa vingui d’on vingui”. Però deixen a l’aire dues qüestions fonamentals per entendre la violència, que són: d’on ve? i, per què?

Només un tercer tipus de concepció sobre la violència pot resoldre ambdues qüestions. En filosofia es tractaria dels materialistes, pels que l’origen de la violència no s’assenta en el comportament natural de l’home com a ésser sinó sobre una base material concreta. Els i les materialistes saben que l’origen de la violència suposa la resolució d’un problema per una via concreta.

Així doncs, davant el cas que hem exposat anteriorment, el/la manifestant agredit/da per un/a policia, es pot indagar en la seva profunditat. D’on ve? La violència exercida sols pot venir de la defensa a ultrança d’uns interessos. Per què? en aquest cas, la violència exercida per la policia respon a salvaguardar els interessos de la casta política, de l’Estat i de l’oligarquia. Si intercanviem el rumb de la violència, l’exercida per un/a manifestant contra un/a policia, serà el motiu que es demanda en la manifestació i la seva agudització la que expliquin l’origen de la violència. D’on ve? Si la manifestació es realitza baix la consigna “una vivenda digna” l’origen de la violència, sols pot explicar com ja he dit abans, la defensa d’uns interessos. En aquest cas, la carència d’una vivenda. Per què? Perquè resulta un dret fonamental i bàsic de l’ésser humà i davant la burla constant, la prolongació del conflicte mitjançant la xerrameca dels i les polítics/es, i la carència de vivendes per la seva desorbitada especulació, genera la ràbia col·lectiva en forma de demanda seriosa i urgent.

Per això els i les materialistes no s’alarmen en observar el desenvolupament de la violència o la seva aparició. Perquè saben que si la història està plena de desigualtats, entre nobles i serfs, obrers/es i propietaris/es, rics/es i pobres, la violència no ha pogut ser més que una acompanyant de l’accentuació dels conflictes socials, polítics i econòmics; i des de la caiguda de l’Imperi Romà passant per la guerra civil i passant per l’assassinat d’Iñigo Cabacas, així ho confirma la història.

I davant un dels casos més tabús per als i les partidaris/es de la no violència, com pot ser davant un violador i la seva víctima, els i les materialistes comprenen l’origen de la violència d’una víctima com a legítima. Mentre que els i les partidaris/es de la no violència opten per desmarcar la violència, seran capaços de justificar amb que “anava provocant”, “coses de la vida” o “una cadena d’infortunis” en tals fets, i rebutjaran amb la mateixa contundència la violència del violador que la violència que busca salvaguardar la seva pròpia vida d’un atac.

Un/a materialista davant un brot de violència no s’alarma per quina magnitud assoleixi un determinat conflicte sinó que es pregunta: Quina desigualtat aguditzada i després d’esgotar-se altres vies no ha pogut resoldre’s més que en una dura lluita on l’única sortida és “o tot o res”? Per això, nosaltres, els i les comunistes, no neguem l’ús de la violència. Sabem que aquesta pot ser l’única salvació en determinades circumstàncies. Ho va ser en la II Guerra Mundial davant l’avanç de l’imperialisme alemany o ho va ser a Indoxina per a defensar-se de l’atac colonial. Els i les comunistes creiem en l’organització, en la propaganda, en l’agitació, en el debat, en l’autocrítica, en la crítica... i en última instància, per mantenir els nostres principis estratègics, com ara la integritat i l’emancipació de la nostra classe, no dubtem en fer de la violència la nostra arma com en altres circumstàncies ho ha sigut un butlletí, una octaveta, un megàfon en una fàbrica o un debat obert en una assemblea. Mao Tse Tung va resumir aquest posicionament en una frase magistralment: “En allò que concerneix al nostre desig, no voldríem combatre ni un sol dia. Però si les circumstàncies ens obliguen a lluitar, podem fer-ho fins a la fi”.

A mode de conclusió, nosaltres com a comunistes marquem uns fins estratègics i cap a aquests fins, entaulem una sèrie de tàctiques que afrontem per superar les adversitats del camí. En la defensa dels interessos de la nostra classe, la classe treballadora, davant un atac verbal, respondrem a mode de defensa amb el debat. Davant un atac escrit, ens defensarem amb un comunicat. Davant una pluja de plom, ens defensarem amb plom. Per tant, no es tracta de veure la paraula, el bolígraf, el micròfon o la violència com a dolents o bons. Són distintes eines de lluita que s’utilitzen en un marc històric, polític, social i econòmic determinat. Podrem saber la justesa de l’encert en l’elecció de les nostres ferramentes segons els resultats. Però negar-se per endavant a utilitzar una eina concreta en defensa d’un fi no només demostra la carència de convicció per una idea, la covard limitació d’una lluita, sinó que a més demostra la incomprensió històrica de totes les lluites revolucionàries.

La justesa de les eines no hauria de mesurar-se  en quant a la capacitat d’una persona o col·lectiu per fer ús d’elles, sinó en l’eficàcia de les mateixes en torn a un fi en un marc determinat. Així doncs, l’ús del parlament, de l’electoralisme, també és una eina. Com a tal, té en el seu historial, batalles guanyades i batalles perdudes. Però, resulta inútil – si el nostre fi suposa l’emancipació de la nostra classe – com a eina en un parlament la legalitat del qual ve donada per la claudicació i cessió de principis acords amb el marc constitucional hereu d’una dictadura feixista. No per això, en altres condicions sociopolítiques, en altra conjuntura, seria rebutjat el seu ús donat que la seva efectivitat en torn al fi seria canviant.

Dir que l’ús de la violència – o qualsevol altra eina – és erroni com a mètode és posar al descobert les voluntats d’un/a mateix en quant al sacrifici que determinat fi requereix. Si un/a nega l’ús de la paraula, serà perquè no vol parlar. No tindrà formació sobre el debat o simplement no creu en ell. Si un/a nega l’ús d’una arma, serà perquè no s’atreveix a fer ús d’ella o en el seu defecte perquè ell/ella lluita “fins aquí” i “per aquí no passo”. Dir que l’ús de la violència és erroni per una derrota concreta amb el seu propi ús no és encertar en la decisió de rebutjar a la mateixa, doncs segueix sent covardia, això sí, més dissimulada. I per a demostrar que segueix sent covardia bastarà amb una sèrie de preguntes: Per què serà el rebuig a la violència davant una experiència concreta i no de les demés eines? Potser no hem fallat amb l’ús d’altres eines? Llavors, si les experiències de fracàs són baix l’ús de distintes tàctiques i eines, per què seguir obstinats en la immobilitat i en el rebuig únicament de la violència? No és potser covardia que es pretén dissimular baix un mantell de fictícia comprensió impol·luta de la història i el seu desenvolupament?

L. Gómez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada